“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”
El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?
Si este libro se perdiese, como puede suceder, suplico al que se lo encuentre que lo sepa devolver. Le daré para tabaco y también para papel y si no sabe mi nombre más abajo lo pondré.
Pepa Pérez García
Notes de la meva àvia materna llegides dins d’un llibre que, en el decurs de la seva llarga vida, utilitzà moltíssim.
Un desig escrit, amb lletra lligada, d’una gran, gran “apañá”!
Aquest matí he vist aquesta branqueta d’alzina ben aferrada a una reixa i, de cop, he pensat en els records, en tots aquells moments viscuts, bons o dolents, que es queden atrapats dins dels nostres calaixos de la memòria.
De petitona m’agradava quedar-me a sopar a ca l’avi, sobretot els vespres que em cuinava “œufs à la coque”, de les seves gallines. Un cop bullits, els posava dins d’unes oueres pintades de colorins. Els obríem amb molta cura, trèiem la clova a engrunetes, hi afegíem un polsim de sal i hi sucàvem llesquetes de pa torrat, untades amb un bon raig d’oli d’oliva, que una estona abans ell havia preparat a la cuina. Eren deliciosos, com aquest que m’he menjat per dinar. Petites cures per a l’ànima!
Aquest matí he fet una xerrada als alumnes de sisè de l’Escola Quermany de Pals sobre el treball de recerca que es publicà la tardor de 2022 amb el títol, Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió.
Després d’una breu contextualització de la situació que es vivia al país, els he explicat què ens va dur a la guerra i com ho passaren els vilatans de Pals.
Els he parlat dels morts al front, de l’atemptat amb explosius davant del Sindicat, de la fam, de la violència desfermada… i, evidentment, de la terrible repressió a partir del febrer de 1939.
Els ha corprès conèixer les penes de presó. Les han trobat desproporcionades, se’n feien creus que algú pogués passar tants anys a la garjola per auxiliar una rebel·lió que mai no varen cometre.
Els he explicat que les dones els anaven a visitar un cop per setmana i els duien roba neta i menjar dins d’un cistell. En duc un, amb queviures d’aquella època, que dóna joc per encetar un torn de preguntes. El d’avui, llarguíssim.
Em quedo amb una reflexió dita per un d’ells: “perquè tanta guerra si, en acabat, no duu enlloc”.
Tant de bo aconsegueixin fer un món millor!
✒️📖
PARAULES BONIQUES
Molt bé que encara deixin explicar històries a l’escola, molt bona feina ❤️
Memòria, divulgació i pedagogia. Tres armes per lluitar contra el feixisme. 👏🏻👏🏻👏🏻
Això és fer bona feina per conèixer en profunditat la realitat no explicada.😘
👏👏👏 Molt bé Pilar! Està molt bé que s’expliqui als nens i nenes el que va passar en aquells anys, i tu ets una experta! Segur que qui més qui menys té algun avantpassat directament implicat, i aquest vincle no s’hauria d’oblidar.
Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.
Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.
Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.
📸 Robert Carmona
I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.
De totes les vivències de Sant Jordi d’enguany: ☕️ Esmorzar literari a la Casa Solterra. 📖 Signatura de llibres a Santa Cristina d’Aro. ✒️ Lectura continuada de Josep Pla a Palafrugell. 🌟 Finalista en un premi literari. 🌹 Roses, roses, roses, roses! Em quedo amb la darrera.
Un grup de nens passava pel davant de la parada on hi havia els meus llibres. De cop un d’ells, tot assenyalant la cara riallera del meu avi, ha dit al del costat: – Recordes quan sortia a la tele? I ell ha respòs: – Sí. I he rigut per sota el nas. Segur que ell també ho hauria fet!
Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.
O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.
Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.
Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.
– Policia Local, digui? – Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries. – Ja, però nosaltres no hi podem fer res. – No? – No, ha de mirar de buidar el contenidor. – Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat! – Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res. – I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió. – No, no podem. – D’acord. – Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa. – Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.
Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.
– On et penses que han caigut? – En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.
Remena. Res. De cop, un dels policies diu: – Em deixa a mi, si-us-plau?
I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.
– Senyora, aquí no hi són. – Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?
Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.
Tal dia com avui de 1906 naixia a Onil el meu avi patern, en Josep Francès Novella. No tingué una vida fàcil i entomà, en tot moment, les malures amb gran coratge. Home íntegre, fidel amic dels seus amics, amb uns valors espirituals que corprenien.
Era molt llaminer. Perdia el nord per la nata. Cada diumenge ens duia les postres de Can Vidal. Cada diumenge, nata!
Aquesta tarda, la mama i jo, hem anat a berenar per recordar-lo i ens hem partit un bracet de nata i una sara, deliciosa.
Quan hem marxat, he felicitat a la dependenta. Feia anys que no en tastava una de tan bona. I no me n’he pogut estar i li he explicat el perquè de la tria. I ella, m’ha contestat, mig emocionada: “Oh, que bonic!”
Quan érem a fora, la mama ha dit: “L’avi sí que era maco”. I quatre llagrimetes se m’han escapat galtes avall en recordar-lo.
Pilar Francès 