A les acaballes de la seva vida, l’àvia Clara em confessà un secret: un amor de jovenesa, més platònic que real. Tenien la mateixa edat, tots dos havien nascut quan el segle XIX estava a punt de comptar fins a cent. Ell, un fredorós vuit de març, a la bonica vila de Palafrugell i ella, a pagès, el rogenc capvespre del quinze de setembre, en un mas de la Vall d’Aro. El veié per primer cop a la casa dels senyors Viñas de Sant Feliu de Guíxols. Ella li obrí la porta, aquell assolellat migdia de juny, quan ell hi vingué de visita. Ell era l’escriptor Josep Pla i ella, la minyona de la casa.
Aquell home, gairebé tan alt com ella, d’aparença freda, cap rodó, cara plana, nas aixafat i pòmuls amples i sortits, li causà, en tenir-lo al davant, una gran impressió. El trobà bell, tremendament atractiu i, pel que em va dir, tot ell desprenia una força tan i tan gran, que l’àvia no trobava les paraules justes per descriure-ho, ho feia amb les mans, enlairant-les amunt i portant-les de nou vers el seu pit. Ara, si la tingués a tocar, li diria que d’això se’n diu «tenir un fort magnetisme».
Em parlà dels seus ulls, petits i vius, esplèndids; i de la seva mirada clara i bondadosa, commovedora. Com també d’aquella piga negra, estèticament tan ben posada sota el pòmul esquerre, comparable a una engruneta de pa, aquella que queda mig abandonada sobre les tovalles després de cada àpat. Sempre te l’acabes portant a la boca i la mossegues a poc a poquet, vols fer-la durar, vols assaborir-la, com els desitjos quan s’acompleixen. Vaig quedar estorada en comprovar que el record que tenia d’aquell home era ben viu, malgrat el pas del temps, i que l’àvia em parlés d’ell amb tanta delicadesa. Fins aleshores, només ho havia fet de l’avi.
Em va explicar, amb tot detall, que anava tan ben afaitat i que la pell, lleugerament emmorenida pel sol, li havia agafat un tonalitat del color de la mel de romaní i que els cabells, d’un castany d’ametlles torrades, els duia ben pentinats cap enrere i amb una ratlla perfectíssima al costat esquerre. Tot i la pulcritud, recordava que no feia pas olor de colònia, com d’altres convidats que freqüentaven la casa, ans al contrari, però tot ell desprenia una aroma dolça i tendra, com el pa blanc acabat d’enfornar.
Sembla ser que la saludà amb un bon dia tingui, senyoreta, acompanyat d’un somriure franc, que va fer que la boca grossa i els llavis molsuts s’estiressin com un acordió. Ella a penes li pogué donar la benvinguda, del nus que se li havia entaforat a la gola. Em va assegurar que hi havia música en aquella veu, un so rogallós, un aire d’hores petites i un deix de poc descans.
Li agafà el barret, tremolosa, i, en aquell instant que ella abaixà els ulls, li sorprengué de veure aquelles mans tan ben fetes, primes i fortes, de dits llargs, palmell molsut i ungles ben arreglades, tan diferents a les dels homes de casa, grosses, deformades, aspres i solcades de clivells com la terra que treballaven a diari. Em confessà, amb les galtes enrogides, com l’inquietà tenir-lo al darrera durant el temps en que el conduïa vers l’estança on el senyor Marià l’esperava, fins al punt que, un cop sortí de la cambra i es dirigí novament a l’entrada per desar el tou barret al penja-robes, s’hagué d’eixugar la suor del front amb el mocador que duia a la butxaca del davantal. Un cop a la cuina, agraí la bullidera d’olles i cassoles, perquè la distragueren, però de nou el neguit tornà a apoderar-se d’ella en sentir dir a la mestressa, la senyora Angelita, que anés a servir-los l’aperitiu, aquell que una estona abans ella mateixa havia preparat i que reposava en una safata d’argent sobre la taula de la cuina: un vermut i unes olives verdes, grosses i lluentes, que demanaven a crits que les queixalessin.
Ella, servicial, es dirigí de nou al saló. Els trobà instal·lats vora la finestra i asseguts, un enfront de l’altre, en dos confortables sillonets de balca. La conversa semblava amena i la seva presència no els destorbà pas. Quan deixà la safata damunt de la tauleta, el senyor li demanà de servir-los i així fou com el sentí confessar-se, sense embuts i amb un to solemne, si m’hagués de definir en quatre paraules, amic Marià, us diria amb franquesa, que tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. Amb la pensada, tots dos rigueren sorollosament i ella sortí de la cambra amb uns tremolors, que res ni ningú els aturaven. Quina manera més bonica d’expressar-se, ella no ho hagués sabut dir millor, malgrat discrepar en gairebé tot, perquè allò del cap gros, no era pas cert, si el tenia perfecte i pel que semblava molt ben moblat. I la boca, a què es referia en considerar-la vulgar, si sempre havia sentit dir que vulgars només ho eren les barjaules, els camàlics i els borratxos. I això de l’estómac petit, s’ho devia inventar, ja que la mestressa el dia abans li havia assegurat que qui venia l’endemà era home de forquilla generosa. Però que digués que era de cor divers, això la desconcertà. Què significaven aquelles paraules, que era un picaflor, que li agradava d’anar ara amb una i ara amb l’altra i al capdavall amb totes? En acabat, la vergonya li esvaí tots els mals pensaments.
A l’hora de dinar, mentre els servia la vedella amb pèsols, descobrí més coses d’ell perquè els digué: sóc un inconformista. I sort que tot seguit s’explicà, perquè la meva àvia poc podia imaginar-se que el que li agradava de debò és que no el manessin gaire i així poder fer les coses a la seva manera. Quan els portà les postres, un tortell de massapà de la confiteria de Can Canals —amb una oloreta que feia caure d’esquenes— i un xic de moscatell, reconeixia, sense pudor, que era home de llàgrima fàcil, i ella s’emocionà, ergo mai a la vida havia sentit dir en boca d’un home una cosa tan bella.
Per fortuna, encara el veié uns quants cops més. Es presentava sempre elegantíssim i amb aquell somriure permanent als llavis. I si era estiu, només li prenia el barret i a l’hivern afegí també aquell abric negre de panyo, que en doblegar-lo ja notà la suavitat del seu tacte i en recolzar-se’l sobre el seu braç esquerre una agradable escalforeta i un pes considerable, tant com el llast del seu secret.
Solien convidar-lo a dinar els dijous, que es menjava un bon arròs a la cassola, i algun festiu quan la mestressa decidia fer una suculenta sarsuela. També l’invitaven a sopar si s’organitzava una vetllada i, com que el senyor Marià acabava sempre interpretant una peça del venerat Chopin —en aquella casa es tocava nit i dia—, ell quedava meravellat davant les notes d’aquell piano. Més d’un cop havia vist, en mirar-lo de reüll, com se li humitejaven els ulls, quanta tendresa!
I així fou com en una sobretaula el va sentir dir, em consideren un home fugisser i a voltes, superficial. Quines coses! I un vespre, assegut al costat de l’impressor Octavi Viader i amb una copeta d’Estomacal Bonet a les mans, li afirmà amb vehemència m’apassionen tant les persones mortes com les vives! I l’àvia, aquell raonament li feia venir esgarrifances només de pensar-hi. I en una tertúlia, quan entrà a servir-los el cafè, un dels convidats li preguntà seriot «si no era pas un home insegur». I ell, amb aquella veu enrogallada i tot rient per sota el nas, li deixà anar, com aquell qui no vol la cosa, diria que sóc més aviat enigmàtic. «I desitjable!», pensà ella.
—Àvia, com és que us vau casar amb l’avi si us agradava l’escriptor? —vaig preguntar-li encuriosida en acabar el seu relat.
I ella, s’aixecà d’una revolada, i em digué que tenia l’olla al foc. Cada vegada que li treia el tema, es tancava en banda, fins que una tarda, després de recollir un escarabat mort al llindar de la porta, m’etzibà: «Per fàstic, el que em va fer el senyor Pla aquell migdia!». «Que li va fer fàstic?». No m’ho podia creure, si n’estava tant!
Ella tornava de mercat, amb el cistell ple de vianda. A mig matí, la senyora Angelita li havia manat que a les dotze anés a recollir els encàrrecs. Acceptà de mal grat perquè, si no els hi tenien a punt, ja no el rebria a la porta. Un cop estigués dins, li seria difícil saludar-lo. S’afanyà, no estigué per orgues amb les pageses i, ja a la Rambla, es dirigí amb pas ferm cap a la casa dels senyors. De sobte, el veié, elegant, com sempre. Vestit de llana freda, camisa blanca impecable, corbata, barret… Sortia del carrer de la Rutlla. El cor se li desbocà, s’ofegava. «Que no entri encara, que ens trobem a la porta», suplicava. No li treia els ulls de sobre. «Què fa ara? Verge dels Set Dolors! Però que s’ha begut l’enteniment!» cridava l’àvia ofesa. «Te’n saps avenir que el molt pocavergonya orinà en el primer arbre que trobà!».
I a mi em va donar per riure i ella, pobrissona, encara s’empipà més! «Ja pots riure, ja, que jo després de veure com s’espolsava la pelleringa amb les mans i aquell bassal escumós a terra, mai més, em sents, mai més no me’l vaig mirar amb bons ulls!».
