Contes, relats i paraules boniques
No hi ha res més bell
que un dolç capvespre,
quan el sol s'adorm
i el cel desperta.
Ombres d'un circ,
llums de garlandes,
la memòria bressola
records d'infantesa.
És Nadal,
temps de pau i
de donar les gràcies
per tanta estima.
BONES FESTES!
📸 @angelgarciagascon
Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje
Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.
Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.
No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.
Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.
Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.
Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.
Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.
Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.
L’editorial de dimecres passat del Punt Avui estava dedicat a aquesta xacra tan terrible que pateix la nostra societat empobrida de valors. El titulaven així: «El “bullying”, un problema d’ara i d’abans». Deu periodistes el van debatre, un d’ells, l’amic Toni Romero, company d’escola.
Qui sap si va ser aquesta casualitat, la de llegir el seu nom, la que em portés a recordar el malson que vaig viure dins del centre per part d’un company nostre.
No puc assegurar si el fet ja s’havia donat abans. El que sí sé és que la part més fosca passà durant el darrer curs, el COU, un dels pitjors anys de la meva vida. I això que estava ben il·lusionada, aquell setembre de 1983, per encarar la recta final dels meus estudis, tot pensant en el meu futur. Volia estudiar Filologia catalana, ho tenia ben decidit.
Tot s’estroncà un parell de mesos més tard. Al papa li van diagnosticar un càncer, terminal, de còlon. Li quedaven a penes sis mesos de vida. Quina fou la meva reacció? Atansar-me a ell, tot el que podia. Ben sovint, em vestia amb la seva roba. M’agradava posar-me les seves camises, amarades del seu perfum. Fins i tot, li havia pispat alguna corbata i el jersei blau cel de tramuntana i els polos blancs i les jaquetes gruixudes de llana… tot el que podia, després de que deixés de rondinar.
I un matí o una tarda, tant li fa el moment, un malànima començà el maltracte, verbal, foteta, sistemàtic, colpidor. Pegas cara de tío. M’ho repetia a cada moment. A cada moment, mentre sentia com reia pels descosits. Va arribar un punt que hagués deixat d’anar a escola i algun migdia, mentre caminava per les Pites, tot plorant desconsoladament, m’hagués llençat daltabaix, per deixar de patir.
Era una altra època, molt més reservada que l’actual, en sóc ben conscient. Si el que estava vivint amb la malaltia del pare m’hagués passat ara, de ben segur que hagués tingut ajut psicològic. Fins i tot, el meu entorn hagués vist amb bons ulls que m’hagués agafat un any sabàtic per estar al seu costat, cosa ben normal a dia d’avui.
Hi he pensat molts cops, que feliç hagués sigut abandonant aquell curs merdós per acompanyar-lo a la feina i passar tot el temps amb ell. No pas patint un insult que res no tenia a veure amb la meva condició, perquè sempre he sigut una dona molt femenina. Però en aquell moment, tant se me’n fotia una cosa com una altra. Jo no volia agradar ningú, jo només tenia ulls per el meu pare, el meu gran amor.
L’editorial remarca que es tracta d’un problema actual i d’abans. Tenen raó. Perquè no m’hagués imaginat mai que amb el temps, aquell caragirat, gosés tornar-hi.
Acabava de presentar un llibre a Girona. Ell hi era present, acompanyat de la seva esposa. Després de signar llibres em van proposar d’anar a fer l’aperitiu. Vaig acceptar de bon grat. Un cop asseguts a taula ell es va congratular amb els meus èxits amb la boca plena d’elogis. La petita Rodoreda. I en acabat, ho deixà anar, sense cap mena de vergonya: «Ara sí que ja no pegas cara de tío». I reia, amb la boca petita, mentre feia cara de nen dolent.
No em podia moure de la cadira. Les meves cames semblaven de plom. Si em punxen no em treuen sang! Li vaig dir de tot, fins que ella em va demanar que parés, semblava talment que s’hagués ofès per cantar-li les veritats.
Era molt intel·ligent. Va fer una gran carrera d’advocat que el va dur a treballar al món de les assegurances i a dia d’avui ostenta un càrrec importantíssim en una companyia de renom. La feina li escau com anell al dit. La falsedat ha estat sempre un dels seus punts forts. De totes les carreres que va estudiar, emperò, es va oblidar de matricular-se a la més important, a la de la vida. Aquesta no l’aprovarà mai, mai, ni per més que s’hi esforci.
Al cap de poc, m’arribà a les mans aquesta frase: «Perdonar a las personas en silencio y nunca volver a hablarles, es una forma de cuidarse, de quererse y valorarse».
Mai més ben dit.
-♡-
Sempre que me la trobo pel carrer em diu “adéu!” amb aquella veueta de xiulet i amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. El papa no la suportava; l’avi, tampoc. El papa li feia el paperot i, un cop a casa, ens assegurava que no es creia que fos tan ximpleta. L’avi, per contra, la coneixia bé. Durant un temps van viure ben a prop. Mai no l’entrà a veure, mai no li demanà si li calia res. Ara veig que fa bona aquella dita de l’àvia Josefa: “Dios me libre de las aguas mansas, que de las turbias ya me libraré yo si puedo!”.
Amb el temps, he copsat de quin peu calça. Sempre ha anat a la seva. Es egoïsta. Només es mou per interès. Els calerons sempre li han fet el pes. Sembla que no hi toca però, en tot moment, sap el que li pertoca. Encara sembla que la sento quan li explicava a una pobra velleta el motiu pel qual li havia tret diners del compte corrent. La meitat de la meitat. L’altra no ho entenia i, com que feia massa preguntes, per treure-se-la de sobre li etzibà: “Hi tens els mateixos, però no n’hi ha tants perquè ara tenim euros. Amb les pessetes hi havia més zeros!” Tal qual.
Però bé, tornem a la qüestió del principi. Allò que us deia que sempre que me la trobo em diu “adéu!”. Fa un any que no em diu res més que això. I a mi el que m’agradaria és que s’aturés -com feia abans quan la curiositat podia més que ella- i em preguntés com em va tot. Què estic fent? Si puc escriure bé. Si els veïns em deixen descansar, si em molesten en el meu dia a dia, si dormo bé…
Semblava conciliadora, semblava que li agradava la pau, no pas els conflictes. Ara veig que feia comèdia. Aparences d’un catolicisme egoïsta après a diari pels gats vells que freqüenta.
He decidit que ja n’hi ha prou de tanta estupidesa teatral i el proper dia que me la trobi pel carrer i em torni a dir “adéu!” li engaltaré que jo el que vull és que em digui “hola, com va tot?”
A veure què passa. Ja us ho explicaré!
Ahir al vespre em va venir a veure. Em va trobar plorant. Ja s’albirava una altra nit de crits i cops al costat. Cada dia acaben a les dues de la matinada. N’hi ha hagut fins a les quatre. Hi ha massa gent, la casa és petita. No dóna per a més. Ara és plena de criatures sense cap mena d’educació. Ja fa un any que hi viuen. De res no ha servit les visites de les autoritats ni els precs. Aquest estiu tenen una piscina. Aquest estiu que no podem malbaratar l’aigua. Ells no n’estan al corrent. “Són d’una altra cultura”, em diuen, mentre afegeixen que “has de tenir molta paciència”.
Avui m’ha dut un ram de flors. Diu que aixeca l’ànim. A mí el que m’anima és que hi hagi gent com ells. Personetes educades, assertives amb qui se’n pugui parlar obertament, que m’escoltin i, en acabat, em facin una abraçada, mentre ploro desconsoladament.
D’això en dic, “cures per a la tristor”.
–♧–
Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.
Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.
La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte, cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.
Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia. No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.
Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant.
Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana.
I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».
Per a mi, això, és l’autèntica sal de la vida.
–♧–
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
Ahir em deia una amiga que cada dia li costava més tenir una conversa amb la gent. Li vaig donar la raó. Tot sovint, sembla que hem perdut el nord. Les deixem anar com els ases els pets. I tant li fa. L’assertivitat no està à la page. Gens. Ara ens enfotem de tot, sense cap respecte. No mirem si ofenem, tot s’hi val en nom de l’ironia.
Fa una estona m’ha sonat el mòbil. He contestat.
– Hola, Pilar.
– Hola, Tomàs.
– M’han dit que t’han passat per sobre i que t’has aprimat tant!
M’he quedat de pedra i, quan he recuperat l’alè, li he contestat:
– Em van atropellar.
– Ja ho sé! – m’ha dit burleta- t’ho dic perquè riguis.
I li he penjat el telèfon. Ras i curt. Amb amics així, no trobeu que sobren les converses?
Pilar Francès 